miércoles, 12 de diciembre de 2012

Interessant reflexió de Joaquim M. Cervera


Enterraments laics i enterraments cristians


Ens vam posar d’acord amb el guió a seguir. Vaig llegir tres poesies, una breu de Màrius Torres per començar, una altra de Miquel Martí Pol després d’unes breus paraules meves fent referència a la vida de la persona, al que ens ha aportat de bé, i al dol que fem tot fent memòria d’ella i fent-la viva dins el nostre cor. I per acabar una poesia de Charles Peguy sobre l’esperança. En un dels comiats, el marit va fer una poètica,sentida i serena exposició sobre el seu procés d’ estimació, de companyia, de projecte junts amb la seva dona, i dels moments difícils de la seva malaltia i del seu final, tot agraint als familiars i amics l’acompanyament rebut.

Aquests dos comiats de dues persones amigues , juntament amb el record d’altres semblants, m’han fet pensar força. En primer lloc jo m’hi he trobat molt bé. La família propera ha volgut fer un acte familiar, amical, proper en el que ha creat un clima humanament seré, agradable, silenciós i que aflorava pau. En algun cas les músiques hi ha ajudat també molt. He notat  raonabilitat, sentiments profunds allunyats del sentimentalisme, elegància sense massa solemnitat, poca ritualització i molta proximitat al que passava, al que es vivia. En segon lloc se m’ha produït en el meu interior un pensament que interpreto profund i interessant. No serà que els nostres rituals catòlics d’enterrament estan massa ritualitzats, massa “fets”, amb un llenguatge poc humà, massa llunyà?. No serà que quan preparem una celebració diferent, amb una família coneguda, una celebració preparada, llavors tenim més en compte les persones, el que han passat, el que senten i intentem expressar tot això, gens condicionats pels esquemes  catòlics?. Però sovint l’únic referent que tenim des de segles de celebracions de comiat de persones és el catòlic, i llavors nom copiem massa quan n’hem de fer un de laic?. Per tant no seria millor que la base de qualsevol comiat, laic o religiós (de qualsevol confessió) fos un comiat laic, i  a partir d’aquest llavors donar-li la dimensió o el to cristià, jueu, musulmà, hindú  o budista segons la tradició religiosa de la família i la voluntat el difunt?. Això significaria que ens hem d’espavilar molt més a elaborar un comiat adequat segons cada família, per altra banda a procurar la participació dels més propers en la celebració, i finalment a tenir certs materials i models per no partir sempre de zero. Això ens obligaria als capellans o laics o laiques que haguessin d’animar la celebració a ser molt acurats en aquest tipus de celebracions i encara que fossin religioses, tenir molt en compte aquesta base humana, laica que té tothom. El referent per tant, en una societat laica, hauria de ser la celebració laïcal, a  partir de la qual es poden desenvolupar les celebracions que vulguin tenir un caire religiós explícit".

sábado, 1 de diciembre de 2012

A Reus pioners

Reus pot presumir de ser el primer municipi on es va celebrar un casament civil, era el 14 de novembre de 1868. La parella era formada per Pere Estela de Reus i Antònia Llurba també de Reus. La premsa de l'època se'n va fer ressó. La cerimònia es va celebrar a Saló de Cent de la Casa Consistorial, i va presidir l'alcalde de Reus, el Sr. Josep M. Pàmies.

Recomanem el llibre "El matrimoni civil a Reus",  Ajuntament de Reus, Reus, 2002.


També a Reus es va fer la primera inscripció civil d'una nadó de tot l'Estat. Va ser, el 24 de febrer de 1870.

jueves, 22 de noviembre de 2012

Bateig civil o benvinguda?

Cada vegada hi ha més parelles que adapten a la laïcitat celebracions religioses. Un exemple són els batejos civils. Hi ha, però, polèmica perquè no tothom està d'acord que s'anomeni "bateig".

Veure reportatge de TV3: http://www.tv3.cat/videos/1646019/Com-es-un-bateig-civil  Primer bateig civil de Salou (2009).

sábado, 17 de noviembre de 2012

Funerals civils a Vilafranca del Penedès.

TEXT D'ALBERT VIDAL:
El 19 de febrer de 2009, "hi va haver ple municipal a l’Ajuntament de Vilafranca. En aquest ple es va aprovar un nou conveni amb Serveis Funeraris del Penedès que regula el servei d’organització de cerimònies civils.

És un fet inèdit al Principat, ja que fins ara les funeràries que oferien l’organització de cerimònies civils ho feien per pròpia iniciativa, com és la de Reus i la de Barcelona, que precisament són de titularitat pública. La fórmula que hem aprovat a Vilafranca ha estat elaborada per mi mateix, com a psicòleg i coneixedor d’aquest àmbit, i en Bernat Villarroya, regidor d’Iniciativa per Vilafranca. Aquesta fórmula és exportable a molts altres municipis catalans mancats actualment del servei de funerals civils, ja sigui per no gaudir d’una funerària pública, ja sigui perquè no disposen de suficients habitants.

En aquest vídeo apareix en Bernat Villarroya argumentant els beneficis del nou servei, i la necessitat de regular-lo. La qualitat del vídeo no és molt bona".

http://www.324.cat/elmeu324/video/33679/Funerals-civils-a-Vilafranca-del-Penedes

miércoles, 14 de noviembre de 2012

Més ajuntaments s'interessen pels funerals laics

Cada dia són més els ajuntaments que veuen la necessitat de disposar d'espais per celebrar funerals civils.  Com és el cas de Cervera.

"La Paeria està estudiant la possibilitat d’habilitar algun espai de la ciutat perquè s’hi puguin realitzar enterraments laics. Segons el paer en cap, Ramon Royes, "les cerimònies laiques són una necessitat creixent de la societat i des de la Paeria es vol atendre aquesta demanda".  Per aquest motiu, la Paeria inicia un estudi per trobar els espais de la ciutat més adequats per acollir aquests actes, els serveis addicionals que es puguin oferir i les taxes corresponents.
Les cerimònies laiques d’enterraments neixen de la necessitat d'oferir una cerimònia digna i personal a aquelles persones que han escollit viure sense la religió, d'acord a la manera com el difunt concebia la vida".

http://www.cerverapaeria.cat/noticies-ca/la-paeria-vol-habilitar-un-espai-per-a-enterraments-laics

martes, 6 de noviembre de 2012

Oficiantes de ceremonias civiles

En el caso de una boda está claro quien puede oficiar la ceremonia, pero en otras cerimonias civiles queda abierto. En el caso de los funerales laicos suelen ser los mismos tanatorios quienes organizan y ponen a disposición de la família un oficiante para el funeral civil; cada vez más los municipios van aprobando ordenanzas reguladoras dónde se establen los lugares para celebrarlos, oficiantes... En el caso de ceremonias de acogida suelen ser los alcaldes o consejales. También van apareciendo empresas organitzadoras de todo tipo de ceremonial civil, com es el caso de omendu en Navarra.
No hay un perfil definido para los oficiantes, pero cabe destacar que són la pieza clave para una buena ceremonia a gusto de los interesados. 

viernes, 28 de septiembre de 2012

A nosotros nos 'casa' un actor

Cada vez más parejas celebran bodas ficticias 'oficiadas' por intérpretes - Antes o después de la ceremonia contraen legalmente matrimonio

Madrid. El País, 16-01-2011
Imposta la voz. Y se dirige a los invitados: "Por favor... apagamos los móviles, vamos tomando asiento y dejamos el pasillo central libre para que los novios puedan acceder con comodidad". Ignacio Sánchez es un actor aficionado que oficia bodas. En realidad, son más bien ceremonias idénticas a bodas pero en las que realmente no se celebra un matrimonio legal. El oficiante no es alcalde, concejal ni juez de paz sino un actor (o una actriz) interpretando un papel. Algo que a veces saben todos los presentes, a veces solo los íntimos y a veces únicamente los novios. Un show que a menudo empieza con la música de la película Gladiator, la preferida de los novios para hacer su entrada solemne, asegura el oficiante.

Empresas especializadas organizan enlaces personalizados

Los rituales estrambóticos son fruto de la "sociedad del espectáculo"
Es un fenómeno creciente, ligado a la proliferación de las llamadas "bodas personalizadas" que se suelen celebrar en fincas donde una pareja puede hacer que se casa en un jardín un sábado a la caída de la tarde. Un momento que suele resultar inoportuno a muchos concejales.
Sánchez cuenta que, de todos modos, lo esencial no falta nunca: lectura de los artículos 66, ("el marido y la mujer son iguales en derechos y deberes"), el 67 y el 68 del Código Civil, el intercambio de los anillos y el beso, "momento apoteósico donde los haya". Él marca la pauta. "Estar ahí me parece un privilegio. Debes acrecentar la fiesta sin robar protagonismo", afirma este publicista -así se gana la vida- que "desde el cole era muy teatrero".
Susana Serrano, 31 años, y Nicolás Almagro, 34, se casaron el viernes pasado por lo civil ante una juez en Córdoba en compañía de los imprescindibles testigos y de su bebé. "Hoy he ido solo a firmar", aseguraba ella horas después. El día realmente importante para ellos fue hace tres meses, el 16 de octubre. Entonces celebraron su boda: ella de largo, de verde, él de traje sin corbata, ante 100 invitados y, como manda la tradición, en el lugar que la novia eligió: la casa de campo de sus padres en Trassiera, a las afueras de Córdoba.
"No queríamos una boda por la Iglesia, sino juntarnos y celebrar con la familia más cercana el bautizo y nuestra unión". El bebé de ambos fue bautizado horas antes en la iglesia local. Ella no era partidaria, pero su ya marido ganó esa batalla. Aquel sábado de octubre, Loreto S, actriz profesional le pregunto "Susana, ¿quieres a Nico como esposo?" ante las dos madrinas y el resto de los allegados.
Loreto S. entró en este negocio por casualidad hace cinco años. "El concejal dejó tirada a una pareja dos semanas antes [de la boda] con el banquete, los trajes... todo organizado. Y me pidieron que me hiciera pasar por una concejala. Solo lo sabían los novios y los padrinos". Ahora hasta tiene una empresa, Actoswing. La boda personalizada lo abarca prácticamente todo: un trío de jazz, un mago que hace aparecer una paloma que trae las alianzas ("una pareja con un amigo cetrero lo hizo con un águila", recuerda Sánchez), una boda rociera o inspirada en La guerra de las galaxias. Los clientes tienen la palabra.
Al margen de excentricidades, las parejas suelen buscar eludir la frialdad y las prisas de muchas ceremonias oficiales sin pisar un templo católico. El catedrático de sociología de la Universidad Complutense de Madrid Alfonso Pérez Agote, que desconocía este fenómeno, lo enmarca en la llamada sociedad del espectáculo. "Los rituales van perdiendo su sentido objetivo y la apariencia es mucho más importante".
Bodas a la medida. Los actores se sientan con la pareja y diseñan la ceremonia mano a mano. "Yo les cuento mi repertorio y los novios eligen el tono, el ambiente, los poemas, si la quieren seria o divertida", explica Xavier Calderer, 50 años, que fue miembro de la compañía de teatro Dagoll Dagom y hoy es lo que en su mundillo denominan un mercenario: "Vamos adonde nos pagan más". Debe ser de los más veteranos porque debutó como juez de paz de pega en 1995. El de oficiante es uno más de sus personajes. Lo tiene en versión míster Bean, chistoso, borrachín.... Los encarna enfundado en un sobrio traje oscuro, con corbata y cartera negra de la que saca una hoja pergamino conmemorativa.
Ninguno de estos oficiantes vive solo de las pseudobodas. Con cada una se embolsan en torno a 200 euros (los novios quizá paguen más por los intermediarios: el local, la empresa que organiza el evento o ambos). Ofician una veintena al año. Ahora es temporada baja (hace frío y los días son cortos) pero pronto les empezarán a llamar para primavera.
Los momentos entrañables son frecuentes. Y recordados. Como aquel abuelete que al concluir la ceremonia se acercó orgulloso a Sánchez, el actor: "Tan joven y mira: ¡Ya te has sacado la plaza de juez!".